El virus tecnològic

L’ús de la tecnologia digital en tots els àmbits, i especialment en l’educatiu, ha esdevingut una qüestió viral. Aquest virus tecnològic ha envaït tots els racons metodològics i ha omplert les aules de tauletes tàctils, dispositius i artefactes. I això no és el pitjor. El pitjor del virus és el que transmet quan s’allotja en continguts de qualsevol àrea i genera una munió d’efectes primaris, com ara el treball en xarxa, la classe inversa, els PLE, la informàtica en núvol, les dades massives o, fins i tot, la Internet de les coses. Com a conseqüència d’aquests efectes primaris: els secundaris, el primer símptoma dels quals és l’addicció tecnològica, de manera que, un cop assolida la colonització, és fàcil convertir l’eficàcia social i educativa que pogués tenir la tecnologia digital en eficàcia econòmica al servei del poder de les grans companyies. 

Així es va transmetent la idea de la bondat tecnològica com el paradigma educatiu que permet facilitar el desenvolupament de sistemes pedagògics homogeneïtzadors, amb metodologies estandarditzades que promouen un aprenentatge rutinari i sense sentit, amb creació de continguts fora del nostre abast. En fi, un brou de cultiu on el virus tecnolò- gic no permet l’autocreació de les persones, l’autoaprenentatge ni la creació de coneixements. Quan pregunto als meus estudiants si es pot considerar que un llapis esmolat és tecnologia punta, comença un procés de reflexió al voltant de l’ús educatiu de la tecnologia digital, sobre la manera com podem organitzar els nostres propis continguts i, sobretot, sobre com podem posar en pràctica la nostra capacitat de crear.

Isidro Moreno Herrero Mestre i professor de tecnologia educativa. Facultat d’Educació. Universitat Complutense de Madrid.

I tu, què en penses?